No es va escarrassar gaire la Real Academia Espanyola (RAE) quan va incloure, l’any passat, la veu “ berlanguiano, na” al seu diccionari i va definir-la així: “pertanyent o relatiu a Luis García Berlanga, cineasta espanyol, o a la seva obra”. El també realitzador José Luis Borau va ser més explícit, en el seu discurs d’ingrés a la RAE ( El cinema en el nostre llenguatge , 2008), en qualificar “ berlanguiano” com “una visió agredolça i commovedora de nosaltres mateixos” i, de passada, va proposar la incorporació de l’esmentat terme al diccionari, petició que seria atesa amb gran diligència, dotze anys després. Modestament, suggeriré una altra definició: “es diu del relat que descriu la realitat amb ànim satíric, crític i demolidor, però empàtic amb els seus protagonistes, a la manera de les pel·lícules de José Luis Berlanga”.
La satisfacció més gran que pot esperar un creador està relacionada amb allò que les seves obres produeixen a l’audiència. Un escriptor aspira a tenir molts lectors i un cineasta a rodar moltes pel·lícules d’èxit, perquè aquesta és la prova que el seu esforç assoleix i complau gran nombre de persones. Són pocs els que ho aconsegueixen. I menys els que, a més d’això, han aconseguit que el seu cognom alliti un qualificatiu. És el cas de kafkià –amb què la RAE concreta una mica més: “dit d’una situació absurda, anguniosa”– o de borgià , com abans ho va ser dantesc o sàdic . Això, en l’àmbit literari. En el cinematogràfic tenim charlotesc , fellinià , buñuelesc o berlanguià . Adjectius, tots plegats, que remeten als trets característics de certs creadors, i els obren les portes de la posteritat. Perquè ja no depèn només de la vigència de les seves produccions, sempre a mercè de modes i gustos canviants, sinó que perviu en el llenguatge d’ús diari.
Berlanga ja no és aquí per satiritzar costums i creences: és l’hora dels seus successors
No agrairem mai prou a Berlanga la seva filmografia, jalonada per títols excel·lents com Bienvenido, Mr. Marshall!, El verdugo o La escopeta nacional . Perquè aquests i altres films van tenir la virtut de situar el país davant del mirall i de reflectir la ridiculesa d’alguns dels seus costums més arrelats, esperances o creences i, així, sacsejar les seves estructures. Tot això, amb un discurs coral, caòtic i no obstant, també tan efectiu a l’hora de retratar-nos.
Creadors com Berlanga, que tan bones estones ens han fet passar amb les seves pel·lícules, es troben ara a faltar. Perquè sota una capa de presumpta modernitat, d’Agenda 2030, de quimeres secessionistes curulles de dignitat, Espanya, Catalunya i altres ens continuen necessitant aquella visió càustica i immisericordiosa, capaç de presentar-les com són i ajudar-les a superar els seus defectes. Per desgràcia, Berlanga, el centenari del qual commemorem aquests dies, no és entre nosaltres. Però la seva manera de fer ja li ha donat entrada al diccionari, que confiem que inspiri altres creadors disposats a prendre el seu relleu. Els necessitem molt i molt.