Però tu, de quin costat estàs? Si no estàs amb Palestina, dones suport a Israel. Fins i tot la premsa parla del “ bàndol” palestí i de l’israelià, amb la mateixa rotunditat amb què s’al·ludeix al “ bàndol” republicà i al nacionalista a l’ Espanya republicana.
Només amb l’ús d’aquesta paraula ja s’assegura l’enfrontament. Com al parlar de “costats”, “fronts” o “faccions”. Els nacionalistes eren els “facciosos”; els altres, del “costat” o “front” republicà. Quan tots pertanyien a la República. Avui, si no ets independentista uns et diran unionista o espanyolista; i si ho ets, d’altres et diran separatista o colpista. Si estàs del costat de Sánchez no ets espanyol, i si estàs amb l’oposició, no ets demòcrata. O s’és d’un “costat” o del contrari, fins al ridícul i la temeritat, com a propòsit del Brexit anglès. A cadascú se li pregunta el costat, i si no es mulla se l’envia al dels “hunos” o al dels “ hotros”, com va escriure Unamuno el 1936.
La història és sempre la història del desacord i trobada dels uns amb els altres, i sant tornem-hi. I així, per l’ús desbocat de les paraules, que les carrega el diable, és a dir, la nostra trista condició d’ignorar qui és l’altre i no voler saber-ho, i sobretot de no saber ni qui és un mateix. Aquell que no es mulla és el sospitós; pot acabar sent afusellat. Però si sobreviu és l’únic que hi és per explicar-ho i dir com es pot evitar que torni a passar.
De vegades no mullar-se ja és prendre partit i potser el millor partit. La imparcialitat no omet el compromís amb la veritat i la justícia. Ser imparcial no implica ser neutral, sinó al contrari: no posar-se del costat dels uns ni dels altres, sinó en el risc de ser assenyalat i declarat enemic abans que ningú. Aquest sí que està situat; els altres, no. Només s’han mullat.