Si algú us desitja molta merda no arrufeu el nas. Segurament és algú de la faràndula que només us desitja sort. Altres gremis no gasten una relació tan sana amb la porqueria. Cap professor d’autoescola no us desitjarà molta merda abans que us examineu del carnet de conduir. Els inversors tampoc no tenen el costum de desitjar molta merda als seus nous socis a la sala d’espera de cal notari just abans de constituir una empresa. Ni els paracaigudistes abans de saltar al buit. Associem la matèria fecal a circumstàncies negatives i per això aquesta expressió és una de les contribucions de les arts escèniques al llenguatge comú. La idea més admesa sobre el seu origen és que el públic anava al teatre en cotxe de cavalls, de manera que la rodalia quedava plena de carruatges aparcats i, esclar, mentre els passatgers gaudien de l’espectacle haques i pollins deixaven anar els productes de les seves digestions. Com més femta s’acumulava al voltant de la sala, més èxit de públic obtenia l’espectacle, i com més públic, més monedes plovien sobre l’escenari. D’aquí sorgeix aquesta pulsió copròfila que qualsevol companyia teatral desitja en el seu fur intern. Molta merda.
Ara, però, llegint Una família de Toni Sala (L’Altra), constato que la merda també pot ser motiu d’inspiració artística. No és cap metàfora. Sala ha fet un llibràs colossal de maduresa cinquantina entrant a fons en l’espai autobiogràfic. L’ha dividit en quatre punts cardinals: pare, mare, avi i retrat. Destaca, per inesperada, una confessió en el capítol de l’avi, precedida per unes descripcions intensíssimes de llurs (d’avi i net) relacions amb els cavalls. La prosa de Sala excel·leix a l’hora de transportar-nos al món que denomina Allà Radere, un microcosmos dominat per l’avi i els cavalls en oposició al pulcre Allà Davant regit pels pares i l’hotel familiar. Les descripcions de la merda són magistrals: “Les piles del femer eren muntanyes encartronades i negres a la superfície però plenes de vida per dintre, amb cucs blancs impol·luts i escarabats. Eren piles volcàniques, fumejaven, estratificades, en capes com més avall del piló més planes i primes. Els fems de sota de tot quedaven premsats, convertits en planxes, làmines, pàgines de fem. Quan les enforquillaves i les aixecaves treien un fum blanc. Tenien el blau cobalt d’una verge del Renaixement. Combustien, te’n venia una fortor calenta, asfixiant i agradable, un baf d’àcids i podridures vegetals intens i verinós”. I en aquest punt, la inesperada confessió final: “A partir d’aquesta experiència amb els fems, anys després, vaig escriure la primera prosa del meu primer llibre”. Es refereix al prometedor Entomologia (Edicions 62, 1997), publicat quan tenia 28 anys. El recordo molt bé. El principi d’una carrera literària ben sòlida. Encara que la merda de vegades sembli l’únic inevitable destí, també pot ser punt de partida.
Catalans, molta merda a tothom.