El Consell General del Poder Judicial ( GGPJ) és l’òrgan de govern del Poder Judicial, i el seu mandat és de cinc anys, per bé que l’últim es va constituir el desembre del 2013 i fa gairebé dos anys i mig que no es renova. Aquesta situació no és nova. El Consell anterior ja va estar gairebé dos anys en funcions, fins que se’n va acordar la renovació entre els dos partits majoritaris (PSOE i PP) el novembre del 2008. De les sis vegades que s’ha renovat des del 1980, en tres s’ha fet amb retard (1996, 2008 i ara).
“ Montesquieu ha mort”, va dir Alfonso Guerra el 1985 després que s’aprovés precisament la modificació de la l lei orgànica del Poder Judicial ( LOPJ) que ara permet que les Corts elegeixin tots els membres del CGPJ. Al principi, només 8 dels seus 20 vocals (els que correspon designar al Congrés i el Senat entre advocats i juristes de reconegut prestigi per majoria de 3/5) eren designats per les Corts.
La pregunta és si cal fer una reforma del CGPJ que estableixi terminis de renovació automàtica
Actualment tots els membres, inclosos els proposats pels mateixos jutges i magistrats, els elegeix el Congrés dels Diputats. No és una mala fórmula, i a més ja s’han exercitat totes: la gremial, la parlamentària i la mixta. La vigent, validada al seu dia pel TC, pretén un ampli consens mitjançant un vot qualificat de la Cambra, que, per descomptat, gaudeix de més legitimitat democràtica que la corporació de jutges.
Tot i això, aquest mètode també presenta inconvenients: posa en mans de la minoria la capacitat de veto i crea un sistema tàcit de quotes en funció de l’afinitat ideològica dels candidats, cosa que deixa la seva professionalitat en un segon pla.
Aquests lots –per fer servir una expressió molt italiana– i l’afany dels partits per controlar el CGPJ s’explica perquè està en joc sobretot l’equilibri entre la facció conservadora –l’hegemònica– i la progressista, i no tant, com s’ha dit maliciosament de vegades, pel fet que els parlamentaris siguin aforats i el seu futur hagi de dependre d’aquests òrgans en el futur.
Més en concret, el problema és una de les funcions més rellevants que exerceix el CGPJ: l’elecció dels presidents del Tribunal Suprem, Tribunals Superiors de Justícia i altres càrrecs governatius, de signe conservador o progressista. Les dues Espanyes togades i amb punyetes a la màniga.
I això no deixa de ser paradoxal, ja que el CGPJ es configura constitucionalment com una institució que materialitza la separació de poders i que defensa la independència judicial. En canvi, sempre apareix empantanegat enmig del debat polític –ara pel bloqueig en la renovació–, cosa que no només en llasta la independència, sinó que el projecta com un òrgan extremament polititzat, i irroga de passada un greu dany reputacional a un dels poders de l’ Estat que ja per si mateix gaudeix de menys estima social.
Arribats a aquest punt, la pregunta és si cal fer una reforma que estableixi terminis de renovació automàtics o fins i tot, com s’ha plantejat –i Brussel·les ha rebutjat–, si és possible impedir que durant el mandat en funcions es puguin fer nomenaments de jutges.
Hi ha qui ha plantejat la possibilitat gens extravagant de recórrer a un sorteig, cosa que ja es fa habitualment per renovar parcialment alguns òrgans col·legiats.
En tot cas, la independència i el prestigi del CGPJ no poden esperar ni un dia més.