Els dirigents del Partit Popular són experts en endevinalles i jocs de paraules. En la memòria de tots els espanyols es conserven aquelles sàvies paraules de Mariano Rajoy sobre els alcaldes (“ Es el alcalde el que quiere que sean los vecinos el alcalde”) o l’explicació de María Dolores de Cospedal sobre la liquidació “en diferit i en forma de simulació” que va cobrar al seu dia el senyor Bárcenas. En aquesta antologia culterana no podia faltar el fragment del discurs que Isabel Díaz Ayuso va pronunciar el 21 de setembre del 2020, “Madrid és Espanya dins d’ Espanya. Què és Madrid si no és Espanya?”. Sona com un fragment d’ Heràclit l’Obscur. Encara que els costi de creure, enclou una veritat profunda.
Atesa la proximitat de les eleccions madrilenyes i l’espectacle de la campanya electoral, l’atenció dels analistes es dirigeix, lògicament, cap a les declaracions dels líders, la baralla ideològica i els temes més candents, sobretot la gestió de la pandèmia per part del Govern de la dreta. Tanmateix, la part més interessant consisteix a esbrinar com hem arribat fins aquí, és a dir, com és possible que el PP hagi monopolitzat el govern de la Comunitat de Madrid des de l’any 1995. Aquesta hegemonia és encara més sorprenent quan es té en compte que els últims presidents i vicepresidents de la regió han passat per la presó o han estat protagonistes de sonats escàndols de corrupció. Els tres territoris més afectats per la corrupció del PP han estat les Balears, València i Madrid. Mentre que el PP ha estat desallotjat a València i a les Balears, on governen Ximo Puig i Francina Armengol respectivament, Madrid ha resistit. I sembla que ho podria continuar fent després de dimarts vinent. D’on prové aquesta fortalesa de la dreta madrilenya?
Caldria pensar que la continuïtat de la dreta al govern madrileny és fruit de la casualitat. El 2003, de fet, hi va haver una majoria mínima d’esquerres, però un grup d’empresaris pròxims al PP van arreglar el problema comprant dos diputats socialistes, els cèlebres Tamayo i Sáez. El 2015 van empatar en vots la dreta i l’esquerra, però Esquerra Unida va quedar unes dècimes per sota del llindar del 5 per cent i no va obtenir representació, de manera que aquell vot es va malgastar. En un context de gran divisió entre els dos blocs ideològics, és com si la història hagués jugat a favor de la dreta.
Les posicions ideològiques i l’orgull espanyol s’han anat alineant amb el pas del temps
S’han apuntat diverses raons estructurals per explicar el continuisme de la dreta. D’una banda, la prosperitat econòmica de la regió, amb un creixement sostingut que l’ha convertit en el territori més ric d’ Espanya. La presència d’una forta classe mitjana alta, més les aspiracions de la classe mitjana a entrar en aquell grup, podrien ajudar a entendre el suport ampli al model liberal madrileny. D’altra banda, l’extensió dels serveis privats en educació i sanitat: com més gent es despenja del sistema públic, més baixa és la demanda de polítiques socials i per tant menys suports arreplega l’esquerra. Estic segur que aquests factors són importants i expliquen bona part del comportament electoral dels madrilenys, però també penso que es tracta d’una explicació insuficient. Cal tenir en compte que “Madrid és Espanya dins d’ Espanya”.
El que distingeix Madrid de les Balears i València és la força del nacionalisme espanyol. No em refereixo al nacionalisme cívic i integrador basat en els valors de la Constitució aprovada el 1978 i, més en general, els de la transició democràtica; aquesta forma suau de nacionalisme espanyol va ser dominant durant les primeres dues dècades de democràcia, fins a finals del segle XX, però ha anat sent reemplaçat per un nacionalisme diferent, més agressiu, basat en una forta afirmació orgullosa de la nació espanyola com a única nació de l’ Estat, una visió crítica de la descentralització i una actitud displicent, quan no despectiva, cap a les diferències culturals i polítiques entre territoris.
En aquells llocs en què aquest nacionalisme espanyol d’arrel més excloent s’ha anat consolidant, la dreta s’ha fet més forta. Mentre que encara als anys noranta les dades d’opinió pública no revelaven cap associació entre les posicions ideològiques i l’orgull espanyol, aquestes dues variables s’han anat alineant amb el pas del temps, de manera que en l’actualitat com més espanyolisme hi ha en un territori, més important és la implantació política de la dreta. I al revés: com més feble és l’espanyolisme en una regió, més alt és el percentatge de ciutadans que declaren que tenen valors d’esquerres. És com si els conflictes ideològic i nacional s’haguessin acoblat. Això no vol dir, per descomptat, que no hi pugui haver gent d’esquerres molt orgullosa d’ Espanya, o gent de dretes que no sent gran afecció per Espanya, però en general són els menys. Analitzant les diferències entre comunitats autònomes és fàcil adonar-se que les més esquerranes són també les menys nacionalistes espanyoles i viceversa.
L’espanyolisme excloent ha desplaçat a la dreta bona part de la societat madrilenya
Madrid és avui una regió caracteritzada per un fort espanyolisme i un predomini de valors ideològics de dretes. El nou nacionalisme espanyol, el que sorgeix del Partit Popular d’Aznar i les seves terminals mediàtiques, s’ha anat estenent per Madrid fins a esdevenir part del paisatge de la regió. A mesura que la gent es torna més espanyolista, desenvolupa també una inclinació dretana més important. El pas l’han marcat molts dels nostres intel·lectuals més consagrats, els quals, com els dervixos turcs, giren incessantment entorn de si mateixos, havent passat de la ultraesquerra de la seva joventut a un nacionalisme espanyol reaccionari en la senectut. De fet, cal suggerir que l’espanyolisme excloent ha estat la palanca més eficaç en el desplaçament a la dreta de bona part de la societat madrilenya.
En algun moment hi haurà alternança a Madrid, perquè els blocs ideològics es troben bastant igualats. Potser passarà dimarts vinent, o potser caldrà esperar a les següents eleccions (o a les següents...). En qualsevol cas, l’obstacle més important a què s’enfronta l’esquerra per recuperar una majoria política a Madrid és el nacionalisme espanyol que ha penetrat en bona part del teixit social. Les esquerres no saben com han de jugar en aquest terreny. Per això Isabel Díaz Ayuso no es treu el braçalet amb l’ensenya nacional i per això mateix ens recorda que “Madrid és Espanya dins d’ Espanya”. I després hi ha qui es riu d’ella.