Contra Cercas
L’última vegada que vaig coincidir amb Javier Cercas anava acompanyat del seu editor, Juan Cerezo. Va ser al restaurant Igueldo, per on passen escriptors, periodistes i algun polític. Va ser una conversa fugaç i amable. Com sempre. L’amabilitat i la cortesia són pròpies de tots dos.
Però es pot ser frugal i profund alhora. Van ser tot just cinc minuts per parlar de la veritat. Comparteixo amb Cercas aquesta obsessió per la veritat. Matiso. Coincideixo amb l’autor d’ Independencia (Tusquets, 2021) en aquesta obsessió en la recerca de la veritat, que sempre és una, tot i que sotmesa a diferents interpretacions.
Una veritat descontextualitzada es converteix en una altra veritat mentidera
Vam xerrar del llibre que estava a punt de sortir i del seu títol. Li vaig esmentar una de les seves obres que més recomano: El impostor (Literatura Random House, 2014). La història del mentider Enric Marco, aquell individu que va ser president de l’ Amical de Mauthausen d’ Espanya i va enganyar tothom.
Vam comentar la teoria que exposa al llibre. Resumint: moltes falsedats enterrades sota una o dues veritats converteixen les mentides en certes. Aquesta és només una tècnica. N’hi ha d’altres. Per exemple, una veritat descontextualitzada es converteix en una altra veritat mentidera. I això és el que han fet amb Javier Cercas.
L’escriptor es defensa davant la polèmica d’aquests dies que el problema va ser anar a dir la veritat al programa FAQS de TV3. Però és que dir veritats és una acció perillosa, sobretot perquè el que és veraç acaba sent un cop de puny directe a les creences de cadascú, i posar-les en dubte desbarata i et fa sentir ximple.
Però aquí ningú no és ximple. Certament hi ha individus disposats a creure’s alguns relats i donar-los per bons i convertir-los en bandera de vida i d’essència, i d’altres que, d’entrada, dubten de tot. Aquests dubtes convertits en preguntes obliguen a buscar respostes i així indagar perquè ningú no coli missatges que, per repetitius, es poden convertir en encertats.
La manera com l’independentisme més sentimentaloide ha arremès contra Cercas demostra el seu pobre argumentari. En comptes de buscar la contradicció de les seves paraules van trobar una frase descontextualitzada d’un pregó el 2019 que, deixant-la solta i aïllada d’acompanyament, té la força d’un flirteig vist per un participant de La isla de las tentaciones. Un amant ofès a qui li és igual la veritat, només la rancúnia.
I així tot, en aquest disbarat en què cavalquem des de fa anys els catalans, s’ha convertit en una campanya de promoció excel·lent d’un llibre que espero que sigui el més venut el dia de Sant Jordi. Una campanya de desprestigi que converteix Cercas en el medalla d’or de la veritat. Perquè s’ho ha treballat.
Ara esperem que l’escriptor aguanti l’envit, aquest terme tan taurí, encara que provingui del català. Perquè les campanyes de demolició d’una persona no són agradables. Els que n’han patit ho saben. Però Javier Cercas ho té clar. No callarà. Com els bons. I és que ningú no hauria de callar pel què diran. Ni els que no coincideixen amb l’escriptor.