Al llibre La meva exBarcelona (Ed. Laertes), Josep Roca endreça records en un àlbum sentimental amb cromos de finals dels setanta i dels vuitanta. Retraten una Barcelona viscuda per un publicista jove, noctàmbul, amb prou energia per assimilar el frenesí d’una ciutat que tenia l’encant de fer tantes coses alhora –sobretot en l’àmbit de l’oci, l’arquitectura i el disseny– que es podia permetre el luxe d’equivocar-se sense pensar gaire en les conseqüències. El text, estructurat com una lletania pre i postolímpica, convida els coetanis de Roca a elaborar un inventari propi que matisa els records en què s’emmiralla. A estones el pes de la nostàlgia deriva cap a la complaença generacional, un vici que a partir dels seixanta anys s’agreuja amb una naturalitat decadent.
Els records acumulats al llibre de Josep Roca activen el desig d’elaborar un inventari propi
L’univers de records de Roca correspon a una memòria hiperactiva que, amb vicis de despotisme il·lustrat, defineix la identitat –més corporativa que política– de la ciutat. També és una necrològica encoberta de personatges prematurament desapareguts i de locals (discoteques, cinemes, bars, restaurants, agències de publicitat) devorats per la transició que va de l’opulència i el malbaratament efervescent a la precarietat i la impunitat especulativa. Ara l’eslògan “Barcelona posa’t guapa” semblaria un insult sexista a una realitat en què prevalen altres dogmes de propaganda. I de tant en tant, activant la memòria i la diversitat d’estímuls noctàmbuls, records que desperten les neurones en hivernació: “Recordo que em van parlar de les timbes d’El Quinto Piso”. El Quinto Piso era una joia de la Ràdio Macuto del moment, una extravagància il·legal en un edifici d’oficines del carrer Rosselló amb Enric Granados (banda muntanya). De matinada, era l’imant perdulari d’unes timbes vagament delictives amb molt alcohol i prou droga per atraure una fauna que buscava l’adrenalina de l’última copa i d’una clandestinitat inofensiva. El dret d’admissió del local no era gaire eficaç. Resultat: aglomeracions i un campi qui pugui als lavabos que van degenerar en batudes policials i, finalment, en un tancament abrupte que va convertir El Quinto Piso en una llegenda urbana o en el fòssil d’una al·lucinació de ressaca. Un dia, sortint d’El Quinto Piso quan feia estona que havia sortit el sol, vaig veure, a la vorera del davant, els meus pares passejant amb la prudència de dues persones de seixanta anys, que són els que tinc ara. L’impacte va ser rotund: vaig procurar que no em veiessin i no els vaig dir res perquè no estava en condicions de parlar i vaig sentir una estranya barreja de vergonya i culpabilitat (per mi) i de respecte i orgull (per ells). Un altre record noctàmbul de Roca: “Recordo que era més interessant amb qui sorties d’un local que amb qui hi entraves”. Està clar que la memòria i la nostàlgia són selectives perquè, a diferència d’aquesta reflexió conceptualment exitosa i optimista, jo recordo moltes persones que entraven sols als locals i que en sortien encara més sols.