Si el pacte és l’essència de la política democràtica és perquè cap bàndol té la capacitat d’imposar el seu programa al cent per cent. Preval, llavors, la segona opció de cada actor, com assenyala encertadament Daniel Innerarity. Amb aquesta plantilla, la transició espanyola s’explica habitualment com un empat d’impotències entre un règim dictatorial que no tenia forces per perpetuar-se i una oposició democràtica que mancava de suports per impulsar una ruptura; així, la sortida del franquisme va ser una reforma, perquè era la segona opció preferent dels dos blocs enfrontats. Els pactes imperfectes del període 1975-1978 són la cristal·lització de les impotències (i misèries) d’uns jugadors polítics que van empassar-se molts gripaus.
Traslladem aquesta teoria al nostre present. L’independentisme català és impotent per tirar endavant un procés de secessió unilateral i l’Estat espanyol és impotent per dissoldre (tot i la judicialització compulsiva) l’existència d’uns partits i entitats independentistes que tenen el suport -amb oscil·lacions- de la meitat de la societat. És la cronificació de la crisi catalana. Però hi ha dues impotències més grans, amagades sota de les que acabo d’esmentar: uns ho tenen molt complicat per fer prosperar un referèndum pactat a l’estil escocès (sempre seran una minoria nacional en el tauler del poder espanyol) i els altres han demostrat que són incapaços de posar damunt la taula una oferta de reconeixement de Catalunya (finançament, cultura i reforçament de bilateralitat) prou seriosa per competir de debò amb el projecte de la independència (parlo d’una quarta via, res de la tercera, introbable).
No funcionarà un nou govern independentista amb un full de ruta caducat
El futur govern presidit per Aragonès haurà de gestionar aquestes impotències de la millor manera, tenint en compte que Sánchez va accedir a crear la taula de diàleg; aquest pas implicava –ho subratllo– el reconeixement per part de l’Executiu espanyol d’un contenciós històric. La càrrega de la prova de la desescalada passa per la voluntat política del PSOE, que ha d’enfrontar-se als seus fantasmes. D’altra banda, per gestionar aquestes impotències, abans, és imprescindible que ERC i Junts comparteixin diagnòstic, llenguatge i estratègia, i esborrin els retrets.
El punt cec és que no tothom dins de l’independentisme reconeix aquestes impotències i, aleshores, ens situem, altra vegada, en el paradigma original del procés: el “com si”. Com si es poguessin repetir aviat els fets d’octubre del 2017; com si la Generalitat pogués ser el motor d’una ruptura des de dalt; com si l’independentisme tingués un suport social més gran del que té. No funcionarà un nou Govern independentista amb un full de ruta caducat. Aquí és on ERC ha de marcar la diferència, sense por a les acusacions de Junts, de la CUP, o de l’ANC. Atenció: el relat del rival-soci afebleix l’aposta republicana perquè la presenta com una adulteració.
Les discrepàncies inextricables sobre l’anomenat Consell de la República només són un símptoma. Però un símptoma alarmant. Un govern amb incrustacions simbòliques que representin una tutela moral sobre el dia a dia (de no se sap qui) seria una bomba de rellotgeria.