Més que un club, encara
El barcelonisme va presumir ahir de múscul democràtic responent en massa a la crida de les urnes. No és un detall poc rellevant, el que
va passar. El futbol d’elit ha pres una direcció cap a la qual el club blaugrana es resisteix a virar amb una tossuderia heroica. Són els seus socis i sòcies els que defensen el fort com a propietaris legítims de l’entitat mentre al seu voltant els clubs de mida equiparable perden la seva antiga singularitat i passen a mans de propietaris multimilionaris o fons d’inversió de procedència exòtica, quan no sufragats per estats absolutistes. A la Lliga espanyola només aguanten l’Athletic Club i l’Osasuna, men-tre que al Reial Madrid l’hauria d’acompanyar un asterisc, atès que no celebra unes eleccions des de l’any 2006 i el seu president, per mitjà d’un canvi als estatuts, ha reduït la possibilitat que apareixi un contrincant al no-res.
Joan Laporta, vencedor inapel·lable dels comicis i ja president electe fins a la presa de possessió, ha rebut un suport tan majoritari com necessari. La situació del club, afectat per una crisi que li malmet tots els òrgans vitals, amb especial preocupació per la seva economia (deute superior als 1.000 milions d’euros) i la seva reputació (l’anomenat Barçagate avergonyeix la majoria dels seguidors), requeria una victòria indiscutible perquè el nou govern se senti legitimat i desenvolupi de la millor manera el seu projecte. La imatge de Laporta flanquejat pels seus dos adversaris en la cursa electoral, Víctor Font i Toni Freixa, exemplars en la derrota i també durant una campanya en essència constructiva, garanteixen una pau social, almenys a curt termini, imprescindible perquè el nou president treballi en un ambient col·lectiu favorable. Laporta, carismàtic i intel·ligentment contingut pels assessors, ha jugat les seves cartes de manera hàbil, potenciant les seves virtuts i minimitzant els seus defectes, subratllant amb encert la memòria del seu llegat no com una impossible reedició vintage amb aroma de colònia de discoteca emmoquetada, sinó com a palanca de llançament cap a una segona part millor, adaptada als nous temps i més sofisticada.
Joan Laporta recull un club amb la imatge i l’economia malmeses però l’ànima intacta
Té mèrit, Laporta, que sense gairebé noms llampants que en potenciessin la candidatura en l’apartat futbolístic, el que dona vots, ha guanyat per golejada, com Ronaldinho arrossegava per si mateix la tribu en la seva primera temporada amb ell a la llotja. Els primers noms s’aniran anunciant. Mateu Alemany s’intueix com a home fort als despatxos, mentre que Jordi Cruyff, que se li va esmunyir dels dits a Víctor Font, apunta a director esportiu, i Juan Carlos Navarro a nou pilar del bàsquet. Ronald Koeman té la continuïtat assegurada després de detectar amb convenciment i sensibilitat holandeses quina és la debilitat més gran del barcelonisme, en forma de gestos de complicitat gegantins amb una Masia desaprofitada. El vestidor donarà la benvinguda a Laporta. El nou president sempre va connectar amb els futbolistes, en especial amb els que es mantenen de la vella guàrdia.
Capítol a banda mereix Leo Messi, no per la decisió que encara ha de prendre, sinó per l’espot mundial que va regalar a l’entitat. L’argentí votant amb el seu fill gran, en Thiago, exporta una bonica imatge del Barça en moments de misèria moral, retrata el culer com un animal extravagant, per democràtic, i remarca el seu excepcional sentit pertinença. Augmenten les opcions de la seva continuïtat? Sí. Laporta assaboreix la seva segona gran victòria mentre pateix el primer avís: si realment vol ser vist com una persona de projecte renovat ha de començar per modernitzar-se a si mateix. Amb totes les descontextualitzacions i aclariments que es vulgui, la frase “Nena, quan facis 18 anys truca’m” no fa ni punyetera gràcia.