L’esperança incerta de la vacuna encara no compensa la inèrcia dramàtica de les dades sobre l’epidèmia. Adossada a la lògica expectació de les primeres vacunacions, la propaganda es dispara i multiplica el tòpic de la llum al final del túnel, rebregat fins a la nàusea. Per no repetir la mateixa fórmula i enfortir el repertori de vaguetats metafòriques, la consellera Alba Vergés va recórrer al concepte, igualment agònic, de “punt d’inflexió”, que connecta amb la política de promeses que no se sap si es podran complir.
Per donar credibilitat i consistència pedagògica a l’operació es busquen dignes representants del sector de la vellesa. En circumstàncies tan difícils com les actuals, l’espectacle grinyola i traspua certa obscenitat. A la dura, emocionant i oportuna pel·lícula The father , que explica l’evolució d’un cas d’Alzheimer galopant a través de la mirada d’un home gran interpretat per Anthony Hopkins, el protagonista lamenta que les cuidadores s’entestin a tractar-lo com un retardat. És el to que diumenge van fer servir molts reporters per entrevistar l’Araceli o la Josefa, sotmeses a impunes cantarelles infantils, a sentimentalismes de franquícia i a un ús aberrant dels diminutius.
Moltes tertúlies comenten si la vacuna ha de ser, o no, obligatòria
La importància de l’inici de la vacunació té altres derivades. Exemple: moltes tertúlies comenten la necessitat que la vacuna hagi de ser, o no, obligatòria. S’han de vacunar els treballadors de les residències o se’ls ha de permetre una lliure i intransferible objecció de consciència? L’equilibri garantista apel·la a la llibertat individual i, d’entrada, l’argument intimida. Però tinc un dubte: per què vacunar-se ha de ser una opció emparada per la llibertat personal i arruïnar-se a conseqüència de l’obligatorietat de complir les mesures de tancament o el pagament de tots els impostos i despeses sense cap ajuda s’ha d’acceptar com una fatalitat administrativa?
Amb un cert retard sobre l’horari previst, La Razón ha fet pública una enquesta sobre el discurs del rei Felip VI:
a un 81% dels espanyols els va semblar bé. La dada, clarament intencionada, intenta contrarestar la percepció crítica que es té de la Corona. Al marge de la lògica del m’agrada-no m’agrada, seria bo preguntar-se si en l’àmbit televisiu el format de discurs nadalenc no és un recurs atàvic i cortesà. I, des del punt de vista de la comunicació política, és clar que si la Corona aspira a modernitzar-se i a connectar amb els ciutadans que encara no la consideren una nosa ancestral, haurà de trobar fórmules menys encarcarades i paternalistes.