‘Boulder’, d’Eva Baltasar, o la llibertat de la solitud

“No li agrada el meu nom i me’n posa un de nou. Diu que m’assemblo a les grans roques solitàries que hi ha al sud de la Patagònia, peces de món que van sobrar després de la creació, aïllades, exposades a tot”. És un boulder, un mot que només apareix al títol i que és com els geòlegs es refereixen a aquests blocs. La poeta Eva Baltasar (Barcelona, 1978) va deixar el llistó molt alt amb la primera novel·la, Permagel , i aleshores ja va anunciar que encetava una trilogia. Ara veu la llum el segon volum, Boulder (Club Editor / Literatura Random House), i el llistó continua ben alt.

“És la història d’una dona que vol estar sola. La vida l’hi posa molt difícil i ella mateixa es traeix –resumeix Baltasar–. El llibre comença a Chiloé (una illa de Xile, a la Patagònia), tot i que ella ve d’una situació precària a Barcelona. Fuig de la ciutat i acaba embarcant-se en un vaixell mercant i decideix ­quedar-s’hi fent de cuinera”.

La protagonista és “una dona que vol estar sola, però la vida l’hi posa molt difícil i ella mateixa es traeix”

L’escriptora revela que ella va ser de jove en aquest lloc, que es va ­embarcar en un vaixell amb mala mar i es pensava que es moria, i que li va passar pel cap de quedar-s’hi. Fins aquí la coincidència amb la ­realitat. La protagonista pren la decisió que l’autora no va prendre en aquell moment i es queda al ­vaixell.

Baltasar confessa que es va barallar molt amb el llibre i que fins a la tercera escriptura no li va sortir. La protagonista –sense nom en tota la novel·la– s’enamora de la Samsa, una geòloga islandesa que l’acabarà portant a la seva illa i que serà qui l’anomenarà Boulder. Allà faran una vida de parella més o menys convencional, però la protagonista buscarà el seu vaixell en terra en una furgoteca on cuina i ven empanades, i en una taverna on fa un amic i, en el seu racó, se sent com en un cambrot del seu mercant. Fins que la Samsa vol ser mare i ja sabem que les coses no aniran bé perquè la protagonista ja ens ha avisat: “A mi els nens no em proven”.

“La felicitat de la protagonista es basa a no sentir-se responsable de res ni de ningú, no fer mal a ningú i fer la seva vida –detalla Baltasar–. La solitud pot ser dura però també t’allibera molt”. La Boulder explora altres grans temes de l’escriptora, com la maternitat i viure en parella, “que et pot enriquir però també t’acabes diluint en aquesta parella”.

Són temes que ja van aparèixer, alguns apuntats, a Permagel i que continuaran a Mamut, el tercer llibre de la trilogia: “El paisatge a Boulder és molt protagonista, aquests paisatges desolats com Chiloé, l’oceà o Islàndia, i també ho serà a Mamut . Són els espais oberts i amb poca gent al seu voltant que li agraden a la protagonista”.

Dir Eva Baltasar també és parlar de llenguatge, d’una llengua elaborada, poètica sense embafar, que passa sola i que fa que la història llisqui ben menada. La Boulder també hi reflexiona, perquè “el llenguatge ens estaca quan naixem i ens conforma, ens governa les cèl·lules”. Baltasar pensa que la manera com parlem també “ens construeix com a persones i de vegades no en som conscients”.

El sexe hi és explícit, amb un paper dominant per part de la Boulder, que, fent servir els mots de la novel·la, s’empalma i folla la Samsa amb un arnès. Fins i tot l’acció de pastar la massa per a les empanades és sexual, una relació entre menjar i sexe que Baltasar reconeix explícitament: “És que jo el sexe el relaciono amb moltes coses”, conclou.