Els clàssics baixen del pedestal en les noves traduccions

Com els músics que recuperen els sons originals dels instruments per acostar-se a l’arrel de l’obra, així els traductors d’obres clàssiques al català, que cerquen el so original. Aquest so, esclar, és la llengua, i una traducció sempre és una interpretació. Una nova fornada de torsimanys fa dringar les seves paraules en un so que cada vegada s’aproxima més al que senten els lectors dels originals.

Amb el noucentisme, una de les inquietuds dels intel·lectuals catalans era bastir un fons prou important d’obres de la literatura universal en català. Els traductors no buscaven tant acostar-se a l’original, com escriure les obres en una llengua elevada.

La traductora Esther Tallada hi posa un exemple: “Carner fa parlar Robinson Crusoe com l’home més cultivat de la història. I, en canvi, Defoe fa servir una sintaxi descordada, està escrit a raig”. Tallada treballa en una nova versió de la novel·la anglesa per a Bernat Metge Universal. “Jo he tirat cap a l’oralitat, com a l’original. És important la fidelitat perquè el meu lector rebi les ­mateixes sensacions que el lector anglès”.

ILÍADA

“Cal transmetre la vivor d’Homer i no un monument de marbre”

L’obra que ha estrenat aquesta nova col·lecció ha estat la Ilíada , en versió de Pau Sabaté: “És una traducció en vers que té tota la noblesa del poema èpic d’Homer. La tendència fins ara ha estat monumentalitzar el llenguatge i usar un català arcaïtzant i medieval que s’allunya de la llengua viva. He fet servir l’hexàmetre a sis accents i les cesures, però he intentat que fos més lleuger. Hi ha una tendència a fer servir un vocabulari més directe, més clar, més diàfan, perquè Homer també és així, amb una llengua directa, viva. He intentat transmetre aquesta vivor i no un monument de marbre imponent. He intentat ser visceral, amb algun col·loquialisme. Que la seva grandesa no vingui de la distància, sinó de la vivor”.

La traductora Montserrat Ros, traspassada l’any passat, va fer una versió de la Ilíada en prosa que enguany ha publicat Adesiara. És la seva versió definitiva, després d’un primer intent que no la satisfeia. L’editor Jordi Raventós la defineix així: “Ros fa servir un català culte amb què es percep tota la cadència de l’hexàmetre”.

PROUST

“El van acusar de fer servir el llenguatge de les minyones”

Així com coincideixen dues noves traduccions de la Ilíada, també Josep Maria Pinto per a Viena, i Valèria Gaillard per a Proa estan traduint els set llibres de Proust d’ A la recerca del temps perdut . Els experts subratllen la maduresa actual del català. L’editor Jordi Cornudella afirma: “No és una anomalia que hi hagi dues traduccions de Proust alhora; l’anomalia és el franquisme”.

Pinto afegeix: “Les llengües evolucionen de maneres diferents. El català és fill d’una evolució històrica molt marcada. Estem traduint llibres que ja es van traduir fa només 40 anys perquè hi surten maneres de dir que ja no es fan servir”.

I sobre els noucentistes, afirma: “Quan llegeixes les traduccions de Carner, en certa manera estàs llegint tant Carner com l’autor original”. “Proust té un llenguatge directe i col·loquial –diu–, és un escriptor molt modern, no té un deix decimonònic. I l’objectiu de la meva traducció no és modernitzar-lo, més aviat traduir-lo amb el llenguatge d’ara”.

Valèria Gaillard publica els tres primers volums de Proust a Proa: “Per a la traducció, he triat un català més planer i actual que el que s’havia fet servir, perquè Proust no escrivia en un francès recargolat, sinó gairebé oral. El van acusar d’utilitzar la llengua de les minyones. La complexitat sintàctica de les frases ve de l’oralitat, perquè enllaça frases, subordinades...”.

Cornudella puntualitza: “Es nota que la traducció de Gaillard està feta mirant no només les dues pàgines, sinó sentint com sona en cada llengua. És un català perfectament literari i d’ara, que s’ajusta a la llengua de Proust”. Gaillard aclareix: “Vaig resseguir la meva traducció escoltant l’audiollibre en francès”.

BORIS VIAN

“S’ha infantilitzat”

Boris Vian arriba amb tres noves publicacions: L’arrencacors , de Joan-Lluís Lluís (Club Editor); L’home llop i altres contes , de Jordi Martín Lloret (Viena), que ja va traduir el 2013 L’escuma dels dies , novel·la que també té nova versió en castellà de Joan Manuel Verdegal (Cátedra). I Escopiré sobre la vostra tomba , d’Adrià Pujol Cruells (Comanegra).

Divendres, moderats pel periodista Emili Manzano, van xerrar sobre Vian i les seves traduccions a la llibreria Calders de Barcelona. Van recordar versions antigues en castellà, algunes “en llenguatge ibañesc, amb pazguatos i percebes”, va dir Pujol. “Ens arribava adulterat. Era un autor que tenia una llum que les traduccions no tenien”, va apuntar Manzano. I Pujol va afegir: “Eren bones a la seva manera perquè eren molt divertides. Ah, i no hi constava mai l’autor”.

Tot i que Vian no té una obra fàcil, Joan-Lluís Lluís va explicar que ara es llegeix als instituts francesos i “s’ha infantilitzat”. Sobre la seva feina a la seva versió de L’arrencacors, va referir: “Tradueixo poc però ho faig amb un text que m’enamora. Aquesta novel·la, com d’altres de Vian, té paraules inventades i la traducció resulta llarga, intensa i complicada. Hi ha una frustració quan hi ha alguna cosa que no es pot traduir”. I llavors, fa com es fa en els doblatges amb els renecs, que on no hi va bé un el posen en la frase següent o en l’anterior: “M’invento una cosa a prop per compensar”.

EL també escriptor i traductor Adrià Pujol Cruells discrepa de Lluís: “Tot és traduïble. A més, avui, amb internet, es pot trobar la referència perquè allò que escriu Vian, que sembla que s’ho hagi inventat, algú ja ho ha dit”. I continua: “Vaig ser curós amb la versió anterior d’Àlvar Valls (1988), però tenia un marc catalanoide diferent del meu”.

El traductor Jordi Martín Lloret hi afegeix: “He hagut de fer alguna acrobàcia per mantenir-ne l’esperit. La proximitat del català i el francès potser fan que la feina sigui més fàcil que quan es fa en castellà”.

KAFKA

“He procurat que s’hi palpi l’humor de l’original”

Kafka també presenta dues noves traduccions. Anna Punsoda és la responsable de Petites faules (Comanegra): “En primer lloc vaig llegir i rellegir i rellegir cada text per entendre el que Kafka havia volgut explicar. Després vaig mirar quins recursos lingüístics havia utilitzat per explicar-ho. He prioritzat que s’entengués el fons de cada text. Em sembla que la complexitat de Kafka és conceptual, i que fent el llenguatge més natural aquesta complexitat pot copsar-se de manera més profunda”.

I Joan Ferrarons ha traduït El castell (Club Editor): “Ha estat una feina llarga, més de dos anys, i de vegades obsessiva. És un autor que ha estat molt estudiat i traduït, cosa que n’enriqueix les lectures però també complica la feina. L’estil és molt singular i a l’hora de traduir-lo cal establir prioritats, perquè no és possible reflectir-ne sempre tots els aspectes. Dues qüestions en què he parat molta atenció són la puntuació –que no només modula el ritme de la narració, sinó que reflecteix l’estat d’ànim del protagonista i com percep el que s’esdevé al seu entorn– i el to o registre dels diàlegs, perquè gran part de l’obra són converses que sovint s’allarguen fins al deliri. Kafka té una gran amplitud de registres. També he procurat que s’hi palpi l’humor de l’original, cosa que les versions més antigues, a parer meu, no sempre aconseguien”.

ELS RUSSOS

“Dostoievski sona més modern en rus que en el català de Nin”

El torsimany Arnau Barrios tradueix del rus i ara, després de deu anys de feina (va néixer el 1989), publica Eugeni Oneguin d’Aleksandr Puixkin en vers (Club Editor): “Està bé encarar la traducció d’un clàssic des de la llengua literària d’avui. En aquest sentit, les traduccions d’Andreu Nin, sobretot la de Crim i càstig (1929), tenen interès per si mateixes i com a mostra de la llengua literària d’una altra època, però Dostoievski sona més modern en rus que en el català de Nin”.

La traductora Dolors Udina, premi Nacional de Traducció, dona el parer sobre tot aquest allau de noves publicacions: “Tot i que traduir clàssics fa por, trobo fabulós que es facin noves traduccions. I que n’apareguin a parells vol dir que en català estem més normalitzats”.