Una guerra comercial autodestructiva

La guerra comercial entre la Xina i els Estats Units ja té dos perdedors: els seus dos protagonistes. Donald Trump va decidir la passada setmana apujar els aranzels als productes procedents de la Xina un altre 10% sobre uns béns valorats en 200.000 milions de dòlars, fins a arribar a un 25%. El president nord-americà va dir que estava “molt content”, pensant en els ingressos extra per a les arques públiques. Tot i això, els estudis econòmics coincideixen tots en el mateix: aquesta política té un impacte econòmic negatiu per a qui la promou.

D’entrada els mercats han reac­cionat de forma negativa i van tancar divendres la pitjor setmana de l’any. Segons un informe de Bank of America Merrill Lynch, uns 20.500 milions de dòlars van sortir dels parquets cap als bons a causa del “trauma comercial”. I tant
l’OCDE com l’FMI han advertit que un conflicte obert d’aquestes característiques entre els Estats Units i la Xina pot portar l’economia global a una nova recessió.

A escala comercial, Gary Shapiro, director executiu de la Consumer Technology Association, ha advertit que els aranzels que s’acarnissen amb els productes electrònics xinesos els acabarien pagant els consumidors i les empreses dels Estats Units del sector i no la Xina, com afirma Trump. “La nostra indústria dona feina a més de 18 milions de treballadors als Estats Units, però els aranzels ja vigents li han costat al sector de la tecnologia dels Estats Units uns 1.000 milions de dòlars més al mes des d’octubre. Això pot suposar la diferència entre la vida o la mort per a les petites i les noves empreses, que no poden absorbir els costos addicionals”.

Mentre les dues parts implicades negocien contra rellotge algun tipus d’acord, part del mal ja està fet. Les possibles represàlies poden causar una escalada proteccionista que s’estendria també a altres sectors de productes.

Les diferents institucions internacionals no es posen d’acord sobre l’estimació de les pèrdues, tot i que confirmen els números vermells. L’FMI recorda que en cas d’una pujada bilateral dels aranzels de fins a un 25%, els dos països “patirien les pèrdues més importants. Les exportacions xineses caurien un 25% i les dels EUA cap a Pequín ho farien fins i tot més: un 36%. Les retallades al PIB serien d’un 0,6% per a Washington i d’un 1,5% per a la Xina.

Un estudi recent del Banc Central Europeu (BCE) estima que aquesta política seria desastrosa precisament per als Estats Units. En cas d’una guerra comercial global a gran escala, el PIB dels Estats Units cauria un 2,2%, degut també a la pèrdua de confiança en les inversions. Curiosament, la Xina i la Unió Europea aguantarien millor, perquè captarien part d’aquesta desviació comercial. Els europeus amb prou feines notarien variacions, mentre que els xinesos guanyarien unes dècimes al seu PIB, perquè s’aprofitarien de l’espai comercial asiàtic.

Cal preguntar-se llavors per què Washington ha decidit dur a terme aquesta estratègia que sembla un xic suïcida. “Se’ns escapa a tots. No té una explicació des del punt de vista econòmic. Si volguéssim resumir-ho, és com si Donald Trump volgués mantenir el poder hegemònic dels Estats Units, però a l’estil baix cost. És a dir, que els altres també paguin. A curt termini li pot funcionar amb els seus votants, però a llarg termini, no”, comenta Jordi Bacaria, professor d’ Economia de la UAB i associat del Cidob. Alan Blinder, veterà economista de Princeton, reconeixia que explicar els beneficis del lliure comerç de vegades és difícil, amb la qual cosa Trump juga amb avantatge i pot fer discursos demagògics.

Encara així, es poden subratllar algunes motivacions estratègiques. Una possible lectura és en clau interna. Quan apuja els aranzels a l’acer procedent d’Europa, la Casa Blanca fa una picada d’ullet a les empreses siderúrgiques de Pennsilvània. De la mateixa manera, quan fa encarir els tomàquets procedents de Mèxic (el seu preu ha pujat entre un 40% i un 70%) fa un favor a les empreses agrícoles de Florida. Els dos estats compten amb un nombre de votants republicans que Donald Trump aspira a mantenir en el futur.

Així mateix, hi ha un factor que juga a favor de Trump i és la revolució tecnològica. En alguns sectors, per exemple, és necessari recórrer a la producció en altres països per acoblar el producte, com en l’automobilístic. I el proteccionisme afecta directament el sistema de la cadena de valor. No obstant això, en una economia cada vegada més immaterial i de serveis, les mesures aranzelàries tenen un impacte intern d’encariment dels preus inferior al que haurien tingut, en proporció, fa un parell de dècades.

També cal considerar que els Estats Units no són el país més integrat al comerç mundial del G-20. I els que estan més integrats són els que s’acaben veient més perjudicats en cas de guerres d’aquest tipus. Amb la qual cosa, si bé és cert que els nord-americans perden molt en una guerra comercial, també és veritat que altres països podrien acabar perdent més perquè els nord-americans estan menys exposats a l’exterior. “Si estiguessin molt integrats, no farien el que estan fent. El seu raonament és ‘si jo perdo menys, llavors guanyo’”, diu el professor Bacaria.

Segons un estudi de l’OCDE, el percentatge del PIB dels EUA que està en risc en cas d’una guerra comercial global és d’un 1,5%. A la Xina és d’un 4,3% i a Alemanya, d’un 4%. La lògica trumpista.