L’escriptor romanès Mircea Cartarescu (Bucarest, 1956), autor d’una de les obres més sorprenents i ambicioses de la narrativa europea, va rebre ahir a la nit el premi Formentor, dotat amb 50.000 euros i en què l’han precedit noms com Carlos Fuentes, Juan Goytisolo, Enrique Vila-Matas, Javier Marías o Alberto Manguel. Abans de la gala, a l’ hotel mallorquí Formentor, al matí va rebre un petit grup de periodistes per parlar de la seva nova obra, acabada de publicar a Espanya, L’ala esquerra (Periscopi/Impedimenta), primer volum de la trilogia Encegador, escrita originalment entre el 1996 i el 2007 i precedint, per tant, la seva obra mestra Solenoide (2015), sobre un professor d’institut que acaba convertit en àcar. L’ala esquerra és una autoexploració psicològica, familiar i social en una Bucarest al·lucinada.
Què vol dir que aquesta trilogia té la forma d’una papallona?
Ni tan sols sabia que era una trilogia, només gaudia de cada pàgina, no sabia quina extensió tindria, creia que el procés d’escriptura duraria tota la vida. Sempre he somiat llegir un llibre que duri tota la vida, començar-lo quan s’aprèn a llegir i trobar-me la paraula fi just abans de morir. Llegiu-ne una pàgina solta, gaudiu-la, no us preocupeu per la trilogia, ningú no sap quant vivim ni quant dura un llibre. Quan vaig acabar el primer volum, vaig pensar a donar-li forma de papallona, és a dir, una estructura en tres parts, un tríptic, amb paradís, món terrenal i infern. La papallo- na té una ala esquerra, la infantesa amb la meva mare com a centre; el cos, que és el meu i on parlo de mi; i l’ala dreta, que representa l’in- fern, on parlo del meu pare, un comunista dur, a través d’una sàtira swiftiana.
És una proposta exigent...
Els únics llibres que mereixen ser llegits són els il·legibles. Kafka és illegible, com el Finnegans. Si parles de l’esperit humà has de ser illegible perquè ningú no pot revelar el nostre fur intern. Cal enfrontar-se al misteri de cada llibre com va fer Teseu davant del minotaure. Mentre escrivia Encegador, llegia teories fractals i això em va influir molt, cada detall reflecteix la totalitat.
Llisca entre el món realista i l’oníric, constantment.
Els nens petits, fins als tres o quatre anys, no distingeixen la vigília del son, la ment veu la realitat com un son immens. Aquest és l’objectiu de qualsevol artista, crear art significa tornar allà. La nostra realitat d’europeus responsables és massa formal, la mateixa per a tothom. L’artista esgarrapa la superfície per revelar el que veu el nen.
Quina importància dona a la trama, a l’argument?
És extremadament important. La intriga és el motor del llibre. Vull tenir el motor d’un Porsche, això en literatura seria El arco iris de gravedad de Thomas Pynchon. Després hi ha motorets interessants i enginyosos, com d’aeroplà, que mouen els contes de Borges. El meu gran motor és el de Solenoide i el d’un relat de Nostalgia titulat REM és on hi ha els meus millors arguments. Em va costar molt explicar històries perquè soc poeta, no narrador. Les meves novel·les són poemes llargs, la poesia és l’art més important, del qual deriven tots els altres. És el que més s’acosta a aquest or líquid que hi ha al nostre interior.
Mircea Cartarescu, a l’hotel Formentor de Pollença (Mallorca)
Encegador és torrencial, costa de veure’n l’estructura.
Respon a un principi ètic, el vaig escriure a mà durant 14 anys, en quaderns, sense cap mena d’edició, no vaig canviar res, de la primera a l’última paraula del llibre, no hi ha cap guixot ni cap afegit. Vaig escriure aquestes 1.500 pàgines com un poema. No va ser una estructura buscada per mi, no era conscient. Un tèrmit no és un arquitecte, ni sap el que està construint i tot i això fa uns nius d’estructura terriblement complexa. Vaig confiar en la meva ment, que sabia el que estava fent més bé que jo. Encegador és un òrgan més del meu cos.
Bucarest és molt important...
Bucarest apareix terriblement deformada, no vaig pretendre mai descriure-la de manera realista sinó segons les meves necessitats poètiques i narratives. Venen turistes a buscar els meus escenaris i es deceben quan veuen que no hi ha túnels subterranis. Dostoievski no serveix com a guia de Sant Petersburg, és un somni seu.
Què signifiquen els insectes als seus llibres?
Els doneu massa importància, com als somnis, perquè jo em considero abans que res un escriptor realista. Són fascinants, de petit els torturava, els clavava agulles i els penjava vius a la paret. De gran, expio els meus pecats i soc tendre i afectuós amb ells com un monjo budista. Els insectes són com petits autòmats, representen tant la part grotesca i espantosa com l’angelical.
Què trobarem en el segon lliurament d’Encegador?
L’escena cabdal: s’enfronten una papallona i una taràntula, la lluita arquetípica entre el bé i el mal, la veritat i la mentida, llum i foscor.
Hi ha profusió d’escenes sòrdides, esguerrats, fluids corporals, cossos que es degraden. Es recrea amb el lletgisme?
Busco la banda escatològica en les seves dues accepcions: la més bruta i la més elevada. Els grecs identificaven el bé amb la veritat i la bellesa. Jo faig el contrari: ajunto el mal i la lletjor, és el mateix.
Parli’ns de la seva mare...
És la persona més intel·ligent que he conegut, cada matí ens explicava el que havia somiat. Eren històries terribles, encara m’esgarrifo quan les recordo. Era una camperola sense estudis i encara no he conegut ningú més savi que ella en aquest món. Tot el que escric ve d’ella.