Pau Luque acaba de guanyar el premi Anagrama d’assaig amb un llibre tan àgil com hàbil que porta un títol de recull de narracions: La s cosas como son y otras fantasías . De vegades, les reflexions sobre el fet literari poden ser abstruses, escrites per teòrics en un estil de paper d’estrassa. En canvi, quan les consideracions es fan des de la passió lectora aquest impuls explorador que ens empeny a l’horitzó del paràgraf següent es reprodueix en l’escriptura. És el cas de Luque, que es val de la seva passió per Nick Cave, Vladímir Nabókov o Iris Murdoch per explorar la piràmide de la imaginació literària des de tots els angles. Luque es permet neologismes terminològics de gran eficàcia perquè no sembla que tingui la pretensió de perpetuar-se en la tradició acadèmica. Descriu el perfeccionisme moral com un dels camins que menen al fanatisme, però en comptes d’oposar-lo al relativisme, terme sobrecarregat de connotacions negatives, ens presenta els imperfeccionistes d’una manera que ens apuntem al club sense dubtar-ho. O, millor, sense deixar de dubtar, perquè tot seguit contradiu la teoria segons la qual el dubte paralitza i provoca la inacció. Luque sosté que la incertesa no és cap raó per deixar d’actuar i afirma: “Más bien actuamos aunque no podamos deshacernos de la incerteza moral”. Escriu incerteza , forma secundària d’ incertidumbre en castellà, però igualment em remet a Jorge Wagensberg. Quan vaig traduir al català el seu Si la naturaleza es la respuesta, ¿cuál era la pregunta? vaig interioritzar els aforismes relatius a la incertidumbre . Wagensberg la definia com la complexitat de l’entorn i també com el motor del progrés. En recordo un que feia: “El problema de tots els problemes: seguir viu quan la incertesa s’enforteix”. Sembla escrit en temps de pandèmia.
Pau Luque afirma que la novel·la imaginativa eixampla la nostra comprensió moral a un nivell més intuïtiu
L’assaig de Pau Luque es llegeix amb avidesa perquè reprodueix una conversa que ens inclou, com les d’aquelles llargues sobretaules on tothom té marge per fer comentaris. La idea central surt de la novel·la El mar, el mar , de la seva admirada Iris Murdoch: “La fantasía es la negación de la imaginación y el arte es la negación de la fantasía”. Des d’una pulsió germinal contrària a una favoletta bonista, Luque ens mostra l’exploració del mal des de la imaginació. S’empesca un art himenòpter i fa servir les bresques on les abelles dipositen la mel per descriure dues menes de narracions. D’una banda, les que parteixen de la imaginació i la culminen amb fets reals (en diu panal*: Nick Cave. PJ Harvey, Lynch o Fellini); de l’altra, les que parteixen de la realitat i completen el que desconeixen amb fets imaginats (panal**: Knausgard, Carrère o Padura). D’aquest contrast, autoficció inclosa, en sorgeix una idea: la novel·la imaginativa eixampla la nostra comprensió moral a un nivell més intuïtiu, i arriba a llançar la hipòtesi que la imaginació pot ser un dels darrers terrenys vedats a la lògica del mercat que tot ho devora. Enguany l’Anagrama d’assaig es devora.